Aquí trobaràs un petit tast de com es pot introduir el cos i l’expressió corporal dins de l’àmbit de l’Educació Física a l’escola. T’animes?

La motricitat genera cervell. (Cabañete, Colomer i Olivera, 2018)

El moviment és necessari per créixer de forma integral, el moviment ens permet millorar les relacions que establim amb nosaltres mateixos així com també la relació que tenim amb l’entorn; les relacions intra i interpersonals. Un moviment sa en permet relació, acció i creativitat tant amb l’entorn com amb amb l’espai i els altres.

Tal i com expressen els autors (Cabañete, Colomer i Olivera, 2018) el moviment del cos humà va íntimament relacionat amb el funcionament del cervell humà i amb els diferents llenguatges, no només el corporal també el matemàtic, l’oral i l’artístic entre d’altres. La motricitat com a forma de comunicació, expressar sentiments, emocions que contribueix a l’èxit i a la felicitat de la persona o de l’infant. El moviment del cos, en forma de dansa ajuda als estudiants a centrar-se i organitzar-se en les activitats acadèmiques i millora el nivell d’atenció i la confiança no només entre ells sinó també amb la relació que tenen amb els adults (Cabañete, Rodríguez, Zagalaz, 2016).

La societat actual promociona el sedentarisme i la no pràctica d’activitat física cosa que s’està convertint en una reducció de la motricitat; fet que afecta a totes les franges de la societat però que té una preocupació més gran les edats més primerenques ja que els infants necessiten moure’s i expressar-se mitjançant el moviments. Aquest moviment és necessari, com s’ha dit anteriorment, per poder afavorir al creixement intel·lectual i emocional dels infants. El cos i la ment van correlacionats com ja hem expressat: són generadors d’experiències i de processos d’aprenentatge per la seva plasticitat, complexitat i potencialitat de creació d’intel·ligència generadora (no conscients) com la intel·ligència executiva (conscient) (Cabañete et al., 2018).

En l’estudi fet per Vicente M (2014), utilitza un discurs tècnic on empara les polítiques educatives que ens està deixant avui en dia taxes de fracàs escolar cada vegada més grans. En el concepte “educació” cal insistir en el caràcter social, cultural i polític amb connexió permanent amb una relació pedagògica de qualitat. El professorat haurien de ser capaços de promoure canvis en el marc pràctic de la classes magistrals.

No obstant s’ha de dir que l’escàs valor pedagògic que ens trobem moltes vegades en l’Educació Física (EF), ve promogut normalment per 2 factors, el polític i el social (Foucault, 2005).

El concepte d’innovació educativa, ha de servir per legitimar la disciplina i els seus principals ressorts acadèmics (dinamisme i ordre a les classes, activitat física i gaudir d’ella). En aquest sentit ampliar i diversificar continguts representa donar lloc a aprenentatges del cos que no han estat reconeguts per la cultura hegemònica o per la tradició selectiva de l’assignatura. Sobretot a continguts de pràctica i gestualitat corporal funcional, domèstica, laboral, sexual, comunicativa, expressiva, introspectiva i estètica entre d’altres (Vicente, 2014).

Hem de ser capaços de revisar el paper de l’EF com a mecanisme de conformació d’hàbits al servei dels consums hegemònics i de moda del cos per tractar de construir i compartir usos i hàbits socialment igualitaris i inclusius, culturalment rellevants, èticament valuosos i econòmicament sostenibles (Vicente, 2014)

La cultura escolar no és capaç d’alliberar-se d’una de les seves grans contradiccions; pretén educar per a la llibertat i la democràcia però es configura mitjançant un reclutament forçós i s’exerceix mitjançant la jerarquia i la imposició de l’autoritat (Santos, 1999). Conceptes i pràctiques emergents, com la negociació dels continguts, constitueixen elements de democratització i potenciació del valor de cada alumne en la capacitat de raonar i de prendre decisions ja sigui a nivell individual com col·lectiu. (Vicente M, 2014)

Aquesta imatge unitària, sistemàtica i naturalitzada de l’educació física constitueix el mecanisme pel qual, renunciem a indagar en el significat de les estructures de la disciplina respecte a la pràctica (Popkewitz, 2003).

Per poder canviar l’opinió de la societat i dels alumnes en vers a la utilització del cos per engegar un canvi d’aquesta índole és necessari comptar amb professorat i no sols compromès amb l’equitat, la diversitat i amb expectatives de formació crítica. Sinó que fa falta que el professorat estigui convençut del caràcter contingent del currículum i de les bondats d’un model d’ensenyament no disciplinari  (Vicente , 2014).

Com ja hem comentat amb anterioritat, en el text cal donar el valor que pertoca al cos i a la ment. Per poder generar activitat cerebral és necessari fer treballar i activar el sistema nerviós.

Segons Marín (2006), el potencial del subjecte va lligat en ser afectat i deixar-se afectar, factors que possibiliten que el cos és converteixi en espai de sensació i sensibilitat. Existeixen diferents potencials corporals. El primer és l’afable i el sensible, on és presenta com un mitja d’intercanvi sensible, el qual és centra en entaular conversacions amb els alumne, per conèixer des de prop a l’alumne i poder ser escoltat i obrar en favor d’ell/a (Gil, Moreno i Fernàndez, 2015). El segon és el pensament i la reflexió, on necessitarem l’ús del llenguatge amb una reflexió prèvia, una acció posterior i amb un sentiment, construïts a partir de la consciència (Garbin, 2011). El tercer punt és de transformar i comprendre, en aquest punt entra en joc la selecció cultural respecte continguts, projectes, accions curriculars que desborda els límits que l’imposa al camp professional i la tradició escolar (Gil, Moreno i Fernàndez, 2015).

La relació que podem establir entre el moviment corporal i l’EF a l’escola és el fet de, com a professionals de l’activitat física i l’esport poder incloure aquesta pràctica en les sessions i en el desenvolupament dels alumnes, poder treballar el coneixement del cos i la relació amb els altres i l’entorn a través de la pràctica esportiva i del moviment. Ho podem introduir a partir de danses, balls, de les arts com poden ser obres de teatres, interpretació de cançons entre moltes altres.  Amb l’EF es pot incidir en la millora de la salut física i mental així com la qualitat de vida, es pot usar la dansa doncs, com una via per poder contribuir en l’educació dels infants (Cabañete, Rodríguez, Zagalaz, 2016).

Cabañete et al. (2016) van extreure els resultats que els continguts corporals que es treballaven per part dels professors d’EF en les seves sessions eren de major a menor freqüència: consciència corporal i postura, orientació espacial, coordinació del moviments, moviment lliure i expressió corporal, sincronització del moviment amb la música i elaboració de coreografies senzilles.. entre d’altres. Pel que fa la relació amb la dansa van concloure que el que més es treballava per part dels docent eren les danses tradicionals en els cicles inicial i mitjà i en el cicle superior la dansa creativa i d’altres països. El mètode d’ensenyament que seguien era el comandament directe, l’observació i la imitació com les més usades.

Altres resultats que em pogut trobar són alguns estudis que ens fan referència a la situació que actualment veuen alguns professors de la regió de Murcia, a través d’unes enquestes elaborades per Conesa i Angosto (2016). És van elaborar amb variables sociodemogràfiques, en funció del sexe, edat i anys que portaven en la docència impartint en la docència en l’ESO i Batxillerat i els continguts a desenvolupar en les seves classes.

El més rellevant són els motius del professorat per no desenvolupar els continguts de l’expressió corporal (EC). El resultat de l’enquesta, és van catalogar en 5 punts; per falta de coneixement i preparació, per falta de temps en el calendari escolar, considerar que els continguts no són prioritaris, per falta de materials i instal·lacions i  per últim, altres motius. El més significatiu va ser per de formació. (Conesa i Angosto, 2016).

Falta de formació en dansa, no posseir sensibilitat artística i poca valoració de la dansa pels docents del centre com a principals aspectes que dificulten la incorporació de la dansa de forma més global en les sessions d’EF (Cabañete, Rodríguez, Zagalaz, 2016).

Majoritàriament els professor d’EF, perceben rebuig en la matèria d’EC, a part senten inseguretat i obtén sempre per utilitzar si tenen temps un estil directe com si es tractes de fer una sessió dirigida d’un gimnàs, com ara la Zumba. Altres prefereixen substituir-ho per altres esports no tant coneguts a l’Estat Espanyol i obviar la importància de l’expressió corporal. (Monfort, Iglesias, 2014).

En resum s’hauria de poder donar des de l’ensenyament més eines per poder dur a terme aquestes pràctiques dins del marc pràctic de l’assignatura de l’educació física. També s’haurien de motivar molt més als alumnes i intentar incentivar-los d’una manera original i propera.

BIBLIOGRAFIA

Cañabate, D. Colomer, J. Olivera, J. (2018). El moviment, un llenguatge per créixer. Apunts. Educació física i esports, 4.(134),146-155.

Cañabate, D. Rodríguez, D. i Zagalaz, M. L. (2016). Educació física i dansa: valoració de la seva integració a les escoles de primària de les comarques de Girona. Apunts. Educació Física i Esports.(125) 53–62.

Conesa, E. i Angosto, S. (2012). La expresión corporal y danza en la educación física de secundaria y bachillerato. Cuadernos de Psicologia del deporte, 17.(2),111–120.

Lorena, K. Eusse, G. Moreno, W. i Fernandez, A. (2015). Historia de una práctica profesoral artística en Educación Física: Expresiones del potencial corporal. Estudios Pedagógicos XLI. 67-79.

Monfort, M. Iglésias, N. (2015). La creativitat en l’expressió corporal. Un estudi de casos en educació secundària. Apunts. Educació física i esports. (122), 28-35.

Vicente, M. (2016). Bases per a una didàctica crítica de l’educació física. Apunts. Educació física i esports. 1.(123), 76-85.